Berlin: la Ciutat que no s'acaba

Anar a Berlín és anar a la ciutat inacabable. D’entrada, és una ciutat enorme. No tant com Nova York, però tampoc no li té res a envejar. I a més, la seva història és llarguíssima. Per començar, si el dia és clar, val la pena enfilarse a la Torre de la Televisió i fer una ullada general de la ciutat. La torre, acabada el 1969, de 368 metres d’alçada, va ser tota una demostració del poder soviètic i es pot veure des de gairebé qualsevol punt de la ciutat, tant des de l’antiga zona comunista com des de la capitalista. Un cop a dalt, es pot veure la geografia de la ciutat, on el verd s’alterna amb els edificis. A més, es troba a l’Alexanderplatz, un dels punts neuràlgics de la ciutat.
I a partir de la torre, Berlín té una llista inacabable de llocs per visitar. Començant per les restes del Mur, la Postdamerplatz, ple d’edificis nous i moderns, encapçalats pel Sony Center, el Bundestag (seu del Parlament alemany), on l’edifici original ha incorporat una moderna cúpula de Normand Foster (l’arquitecte del nou Camp Nou), la Porta de Brandenburg, monuments a les víctimes del nazisme, l’illa dels museus... I de nit, la ciutat tampoc no fa curt. La festa comença molt tard però s’acaba molt d’hora, si és que s’acaba, perquè es pot anar a una discoteca abans no tanquin el metro, i quan se n’ha sortit ja torna a estar obert. De locals per sortir n’hi ha per tota la ciutat, però destaca el Weekend, al dotzè pis d’un bloc d’oficines a l’Alexanderplatz. Des d’allà,es pot veure la ciutat a les fosques al ritme de la música electrònica. I mentre els uns ballen, els tramvies passegen contínuament per l’antiga zona soviètica de la ciutat.

Maleits coloms

Quan vaig anar a Berlin, a totes les estacions hi havia aquestes punxes per evitar que els coloms s'hi aposentin. I jo trobo que és un invent ideal per aqui. La virtat és que ho sembraria tot de punxes per evitar els maleits i fastigosos coloms. Ara només falta que cada cop que es facin obres noves ho tinguin en compte poguem evitar de tenir una ciutat plena de MERDA de colom.

Oporto: la Ciutat dels ponts i les Esglésies

La desembocadura del Duero, que en el seu últim sospir banya Oporto, és el que ha marcat la geografia de la ciutat. El seu barri antic neix a la riba dreta del riu i des d’allà la ciutat s’estén per un ampli territori. En aquest barri antic és gairebé impossible fer quatre passes sense topar amb una església. De fet, a la zona més cèntrica de la ciutat se n’hi concentren prop d’una trentena i la majoria són dignes de ser visitades. Els temples són també un repàs dels estils arquitectònics que han dominat Europa des de l’edat mitjana, i n’hi ha que s’hi concentren tots a l’hora, com en el cas de l’església de Santa Clara o la catedral. I entre església i església, s’alça la torre dels Clergues, des d’on es pot tenir una bona perspectiva de gairebé totes les teulades de la ciutat.
Pel que fa als ponts, tots tenen unes dimensions impressionants, tant d’amplada com d’alçada. En total, n’hi ha sis que travessen el Duero i els més característics són els ponts de l’arquitecte Eiffel. Pel primer,actualment ja en desús, hi passava el tren. I per l’altre, anomenat Lluís I, per dalt hi passa el metro i per la passarel·la de baix, els cotxes. Els altres quatre ponts són més moderns però no per això perden espectacularitat.
I entre els ponts i les esglésies, Porto també té una gran varietat gastronòmica. S’hi pot tastar la cuina típica a base de carn o peix, sempre acompanyat de patates i arròs. Però també és típic menjar una francesinha al costat del riu. Es tracta d’un plat ràpid però molt elaborat i acompanyat d’una salsa feta a base de vi i cervesa.