Possiblement un dels millors llibres de l’autor nord-americà Paul Auster, que viu al barri novaiorquès de Brooklyn, on s’ambienta el llibre. El protagonista, el jubilat Nathan Glass, ja té 60 anys, està divorciat i pateix un càncer. Per quest motiu es trasllada a Brooklyn per passar els últims anys de la seva vida. Sorprenentment, però, es troba el seu nebot i la seva vida fa un gir de 360 graus, fins al punt de convertir-se en un home feliç. A partir d’aquí s’entrecreuen diferents històries dels personatges i tòpics que la literatura i el cinema nord-americà ens han presentat repetidament: homosexuals, estafadors, transformistes, prostitució, drogues, sectes…. però Auster ho fa amb un llenguatge gairebé perfecte: és directe i exacte, i es deixa de floritures literàries que dificulten la lectura.
dissabte, 28 de juny del 2008
dimarts, 24 de juny del 2008
No hablan catalán i jo no parlo xinès (i no n'estic orgullós).
Llegeix-ho a l'Avui.cat que ha nascut una plataforma en contra del català. No hablamos catalán, es fan dir. Neguen la unitat de la llengua catalana i tenen el suport de la ultradreta valenciana, aragonesa i de les balears que nega que el que català es parli més enllà de les fronteres de Catalunya definides per un Estat espanyol, sempre anticatalà i amb la voluntat de portar al genocidi tot allò que no sembli castellà. Aquesta plataforma ha convocat una mani a Saragossa davant l'anunci d'una llei que podria fer oficial el català i l'aragonès a les zones de l'Aragó on es parla.
Vient dels personatges que es tracta no m'estranya que no parlin català però és que això els hauria de fer caure la cara de vergonya. Jo mai m'he sentit orgullós de no saber parlar una llengua i per això intento dissimular que no acabo de dominar l'anglès i estic content de saber parlar castellà, encara que sigui per una obligació dels feixistes que no fa pas tants anys van passar per aquestes terres. Fer gala de no parlar un idioma és fer gala de la ignorància, de la impotència de no tenir res a dintre al cap. Quan vaig a França (fora de la Catalunya Nord, naturalment) lamento no saber parlar francès, tal i com lamento no saber parlar alemany quan vaig un tros més amunt de la mateixa manera que lamento no saber japonès. Llàstima que no tothom pensi igual. I tornant al que venia tot, a la unitat del català, és una sort que el nom no faci la cosa. Negar la unitat del català és insultar la història i a la ciència. Quan jo vaig al País Valencià, no tinc cap problema per entendrem amb les persones que suposadament parlen valencià mentre jo parlo català, tal i com passa a Mallorca i a la Franja (van ser els catalans qui van conquerir i van repoblar València i les Balears, però sense expulsar-ne els musulmans, cosa que anys després van fer reis castellans i d'aquesta manera s'hi va extendre el català). En canvi, quan vaig a Madrid, no hi ha déu (q no sigui català o hagi estat una temporada a Catalunya) que m'entengui quan parlo en català. Llàstima que hi hagi gentussa que s'entesta a negar la realitat només per aconseguir el genocidi de la llengua i cultures catalanes. I llàstima que cap tribunal de drets humans s'atrebeix a actuar contra aquestes nacionalistes tant rancis.
Publicado por Futur Inquilí en 22:12 1 comentarios
Subscriure's a:
Missatges (Atom)