Tots som Manresa

El Ricoh Manresa continua amb la seva lluita per mantenir-se a l'ACB. Aquesta lluita passa per la pista però també per trobar el milió d'euros que segons el president de l'entitat, Josep Vives falta per tancar el pressupost. Avui s'han reunit amb la Generalitat, que ha promés ajuda per trobar un patrocinador però que diu que no pot ajudar el club, mentre TV-3 (empresa publica) signa acords de patrocini amb la Penya de Badalona, dedica un dineral a l'Espanyol i es fa el seu deute més gran donant diners al Barça. Però ésclar, quan a Manresa se'n demanen ja s'ha acabat tot el pastís entre els "amiguetes". I bé, mentrestant és de la societat civil d'on surten iniciatives per ajudar a salvar club. Es tracta de Tots som Manresa, una iniciativa que ha sortit de fora la ciutat, però que de seguida ha estat aplaudida que té per objectiu vendre samarretes per tal d'ajudar al Ricoh. La web: www.totssommanresa.com i la iniciativa en global és aparentment modesta però donades les possbilitats i les girades d'esquena de les institucions que donen suport als altres clubs, aquesta és de moment l'única solució. Petites iniciatives que al final equivalen a una de gran.

Días de Reyes Magos. Emílio Pascual

És un llibre catalogat com a infantil i/o juvenil però jo considero que és apte per a tots els públics: tant per grans com per petits. És la història d’un adolescent frustat i emprenyat per la situació que veu a casa, on el seu pare i la seva mare es barallen i l’única sortida que veu és la de marxa de casa. Però abans es troba amb un cec al metro que li demana que li llegeix-hi els llibres que no pot veure. Ell accepta de bon grat i comença una descoberta de la literatura. De fet, el llibre està ple de referències de grans obres de la literatura escrit amb un llenguatge excel·lent i perfectament entenedor. I a part d’aquestes referències i les bones intecions literàries, que compleix de sobres, la novel·la destila una màgia pròpia. La història està envoltada d’una aura i cert misteri, que no passa per aventures exòtiques, sinó per allò més quotidià que als grans els pot fer tornar a aquelles tardes d’infància i joventut plenes d’il·lusió i ingeniutat, que a vegades queden enyorades.

Cadira de rodes per 40 euros

Llegeixo a l'edició digital de La Vanguardia que han inventat una cadira de rodes que val 40 o 50 euros. Es tracta d'un enginyós invent que aprofita les cadires de plàstic, aquelles que hi ha a les terrasses dels bars, per posar-los rodes i el suport de les rodes de les cadires de rodes de veritat. La notícia diu que l'objectiu és popularitzar-la a l'Àfrica, que segurament és on fan més falta. I la veritat és que aquí potser no ens fan falta. Ja tenim aquelles tan lletges que paga la Seguretat Social, però que funcionen, i les més cares (K-4, Colours) que tenen dissenys molt més guais plens de colors i mil característiques més com el poc pes, els hi pots posar "antivuelcos" i també hi ha les elèctriques per aquelles persones que a part de problemes a les cames també en tenen als braços. Però veient aquest invent penso que a vegades aquí ens falta assumir la simplicitat de les coses. Quan estava a la Guttmann tothom volia la cadira guai, la de 3.000 euros, però a l'hora de la veritat, el que compta és que et porti i si per aquell que no els pot pagar n'hi ha de més simple, sense tantes tonteries, millor que millor.

Bogeries de Brooklyn. Paul Auster.

Possiblement un dels millors llibres de l’autor nord-americà Paul Auster, que viu al barri novaiorquès de Brooklyn, on s’ambienta el llibre. El protagonista, el jubilat Nathan Glass, ja té 60 anys, està divorciat i pateix un càncer. Per quest motiu es trasllada a Brooklyn per passar els últims anys de la seva vida. Sorprenentment, però, es troba el seu nebot i la seva vida fa un gir de 360 graus, fins al punt de convertir-se en un home feliç. A partir d’aquí s’entrecreuen diferents històries dels personatges i tòpics que la literatura i el cinema nord-americà ens han presentat repetidament: homosexuals, estafadors, transformistes, prostitució, drogues, sectes…. però Auster ho fa amb un llenguatge gairebé perfecte: és directe i exacte, i es deixa de floritures literàries que dificulten la lectura.

No hablan catalán i jo no parlo xinès (i no n'estic orgullós).

Llegeix-ho a l'Avui.cat que ha nascut una plataforma en contra del català. No hablamos catalán, es fan dir. Neguen la unitat de la llengua catalana i tenen el suport de la ultradreta valenciana, aragonesa i de les balears que nega que el que català es parli més enllà de les fronteres de Catalunya definides per un Estat espanyol, sempre anticatalà i amb la voluntat de portar al genocidi tot allò que no sembli castellà. Aquesta plataforma ha convocat una mani a Saragossa davant l'anunci d'una llei que podria fer oficial el català i l'aragonès a les zones de l'Aragó on es parla.

Vient dels personatges que es tracta no m'estranya que no parlin català però és que això els hauria de fer caure la cara de vergonya. Jo mai m'he sentit orgullós de no saber parlar una llengua i per això intento dissimular que no acabo de dominar l'anglès i estic content de saber parlar castellà, encara que sigui per una obligació dels feixistes que no fa pas tants anys van passar per aquestes terres. Fer gala de no parlar un idioma és fer gala de la ignorància, de la impotència de no tenir res a dintre al cap. Quan vaig a França (fora de la Catalunya Nord, naturalment) lamento no saber parlar francès, tal i com lamento no saber parlar alemany quan vaig un tros més amunt de la mateixa manera que lamento no saber japonès. Llàstima que no tothom pensi igual. I tornant al que venia tot, a la unitat del català, és una sort que el nom no faci la cosa. Negar la unitat del català és insultar la història i a la ciència. Quan jo vaig al País Valencià, no tinc cap problema per entendrem amb les persones que suposadament parlen valencià mentre jo parlo català, tal i com passa a Mallorca i a la Franja (van ser els catalans qui van conquerir i van repoblar València i les Balears, però sense expulsar-ne els musulmans, cosa que anys després van fer reis castellans i d'aquesta manera s'hi va extendre el català). En canvi, quan vaig a Madrid, no hi ha déu (q no sigui català o hagi estat una temporada a Catalunya) que m'entengui quan parlo en català. Llàstima que hi hagi gentussa que s'entesta a negar la realitat només per aconseguir el genocidi de la llengua i cultures catalanes. I llàstima que cap tribunal de drets humans s'atrebeix a actuar contra aquestes nacionalistes tant rancis.

Al videojoc, com a Catalunya

Catalunya ja és un país, o com a mínim així ho considera la demo del Race Driver GRID , el videojoc de carreres sortirà al mercat el proper 30 de maig. Segons el diari Avui a l'hora de seleccionar el país amb el qual es vol jugar hi ha l'opció de seleccionar Catalunya. L'empresa responsable del videojoc, Codemaster, ja havia inclós Catalunya en un altre videojoc Collen McRae DIR, però en aquest cas ho considerava una nacionalitat.
Després d'aquesta gran iniciativa que ens situa allà on ens mereixem, ara falta que mica en mica tots els videojocs ens hi situin i que finalment els grans videojocs (i més venuts) del futbol com el Proevolution i el Fifa ens incloguin la nostra selecció nacional.

Neix www.poujove.cat

Des del passat 23 d'abril el Pou Jove, suplement jove del Pou de la Gallina ja té el seu propi blog: http://www.poujove.cat/ Aquí hi ha un recull de les entrevistes, el reportatges, les crítiques de llibres, videojocs, cinema i música, i tots els altres continguts de cada número.