Els dimarts amb Morrie

Un bon dia, Mitch Albom veu per televisó que un dels seus exprofessors, en Morrie, pateix una malaltia terminal i això no el deixa indiferent i si posa en contacte. Amb aquest inici, de seguida un sap com acabarà la novel•la, però això no li treu atracció, sinó tot al contrari, fa que encara en tingui més. A partir d'aquí, dimarts rere dimarts, alumne i professor es troben. I dimarts rere dimarts parlen de temes que els preocupen: el món, de sentir llàstima per un mateix, la recança, la mort, l'amor... i així fins a catorze dimarts.
Les converses fugen de les banalitats i els tòpics més recurrents al tractar aquestes temes i no tan sols arriben al cor, sino que també fan pensar, i molt. A tot això s'hi afegeix una bona qualitat literària i no és en va que durant molt de temps hagi estat, discretament, un dels best sellers mundials. A més, tot i la duresa de la situació, ni tan sols quan és a les portes de la mort Morrie fa pena ni llàstima: és tot un exemple de ganes de viure, de valor i un gran esperit de superació. A més, ni en les escences més dures es cau en la morbositat vanal i inútil que no ens porta enlloc i que ara està tant de moda per enganxar audiència. I si algú ja l'ha llegit (fa anys que està al mercat) n'existeix una segona part: Morrie se'n va.

El paper de sony

Aquesta pila de manuals no són de la tota la col·lecció d'aparells que tinc de Sony. Tots són d'un aparell que vaig comprar el dissabte passat i n'hi ha 11, en 11 idiomes diferents, dels quals només en comprenia dos. El castellà i l'anglès però hi faltava el català. Entre tants i tants idiomes i malgastar tant de paper, que els costaria afegir-hi el català. O millor dit, no seria millor afegir-hi el català a la distribució que es fa a Catalunya al mateix torn que se'n treuen els fulletons en francès, portuguès, alemany, xinès o japonès i tota la resta? No seria una bona manera de deixar de malgastar i al mateix temps fomentar el català?

Una novel·la com les d'Alfred Bosch

Viatge a la València al segle XIX. Guerres del francès a cavall de la industrialització i la vida rural. Una part tira cap al liberalisme però l’Esglèsia més conservadora no vol que la societat evolucioni i es restaura la Inquisició. I a través del personatge de Llorenç Ramo, Alfred Bosch ens narra la història de l’últim condemnat, Gaietà Ripoll a morir a la foguera pel Sant Ofici. Ramo fa l’impossible per salvar-lo, però una secta i complots constants a la seva esquena, sectes i símbols gairebé indesxifrables el porten en un carreró sense sortida. Ramo vol defensar el seu amic.
I tot això, en una novel•la com les de Bosch. Uns fets reals que inspiren la ficció i d’una forma fresca i sense recarregar-se ens aproximen i ens fan conèixer etapes de la nostra història. I després de llegir Inquisitio, no és estrany que la novel•la li hagi valgut un premi. Aquest cop el Prudenci Bertrana.


Inquisitio. Alfred Bosch.
Editorial Columna. 2006

Berlin: la Ciutat que no s'acaba

Anar a Berlín és anar a la ciutat inacabable. D’entrada, és una ciutat enorme. No tant com Nova York, però tampoc no li té res a envejar. I a més, la seva història és llarguíssima. Per començar, si el dia és clar, val la pena enfilarse a la Torre de la Televisió i fer una ullada general de la ciutat. La torre, acabada el 1969, de 368 metres d’alçada, va ser tota una demostració del poder soviètic i es pot veure des de gairebé qualsevol punt de la ciutat, tant des de l’antiga zona comunista com des de la capitalista. Un cop a dalt, es pot veure la geografia de la ciutat, on el verd s’alterna amb els edificis. A més, es troba a l’Alexanderplatz, un dels punts neuràlgics de la ciutat.
I a partir de la torre, Berlín té una llista inacabable de llocs per visitar. Començant per les restes del Mur, la Postdamerplatz, ple d’edificis nous i moderns, encapçalats pel Sony Center, el Bundestag (seu del Parlament alemany), on l’edifici original ha incorporat una moderna cúpula de Normand Foster (l’arquitecte del nou Camp Nou), la Porta de Brandenburg, monuments a les víctimes del nazisme, l’illa dels museus... I de nit, la ciutat tampoc no fa curt. La festa comença molt tard però s’acaba molt d’hora, si és que s’acaba, perquè es pot anar a una discoteca abans no tanquin el metro, i quan se n’ha sortit ja torna a estar obert. De locals per sortir n’hi ha per tota la ciutat, però destaca el Weekend, al dotzè pis d’un bloc d’oficines a l’Alexanderplatz. Des d’allà,es pot veure la ciutat a les fosques al ritme de la música electrònica. I mentre els uns ballen, els tramvies passegen contínuament per l’antiga zona soviètica de la ciutat.

Ovelles antiespeculació

Fent un passeig de diumenge a la tarda per la nova zona de la Parada, entre cases noves, grues i runes d'obres, em vaig trobar aquestes ovelles que posen una resistència pacífica a la urbanització de més terrenys pels voltants de Manresa. De fet, aquest deu ser un dels últims ramats de bens que encara corren per les nostres contrades i aquesta, possiblement és una de les últimes ocasions ens les encara podran menjar herba seca de la zona.

Bon Nadal

Abans no s'acabi el dia, amb aquestes imatges d'ahir al vespre a la Fia Faia de Bagà us desitjo que passeu un bon nadal i tingueu una bona entrada d'any 2008.

Maleits coloms

Quan vaig anar a Berlin, a totes les estacions hi havia aquestes punxes per evitar que els coloms s'hi aposentin. I jo trobo que és un invent ideal per aqui. La virtat és que ho sembraria tot de punxes per evitar els maleits i fastigosos coloms. Ara només falta que cada cop que es facin obres noves ho tinguin en compte poguem evitar de tenir una ciutat plena de MERDA de colom.