Cadira de rodes per 40 euros

Llegeixo a l'edició digital de La Vanguardia que han inventat una cadira de rodes que val 40 o 50 euros. Es tracta d'un enginyós invent que aprofita les cadires de plàstic, aquelles que hi ha a les terrasses dels bars, per posar-los rodes i el suport de les rodes de les cadires de rodes de veritat. La notícia diu que l'objectiu és popularitzar-la a l'Àfrica, que segurament és on fan més falta. I la veritat és que aquí potser no ens fan falta. Ja tenim aquelles tan lletges que paga la Seguretat Social, però que funcionen, i les més cares (K-4, Colours) que tenen dissenys molt més guais plens de colors i mil característiques més com el poc pes, els hi pots posar "antivuelcos" i també hi ha les elèctriques per aquelles persones que a part de problemes a les cames també en tenen als braços. Però veient aquest invent penso que a vegades aquí ens falta assumir la simplicitat de les coses. Quan estava a la Guttmann tothom volia la cadira guai, la de 3.000 euros, però a l'hora de la veritat, el que compta és que et porti i si per aquell que no els pot pagar n'hi ha de més simple, sense tantes tonteries, millor que millor.

Bogeries de Brooklyn. Paul Auster.

Possiblement un dels millors llibres de l’autor nord-americà Paul Auster, que viu al barri novaiorquès de Brooklyn, on s’ambienta el llibre. El protagonista, el jubilat Nathan Glass, ja té 60 anys, està divorciat i pateix un càncer. Per quest motiu es trasllada a Brooklyn per passar els últims anys de la seva vida. Sorprenentment, però, es troba el seu nebot i la seva vida fa un gir de 360 graus, fins al punt de convertir-se en un home feliç. A partir d’aquí s’entrecreuen diferents històries dels personatges i tòpics que la literatura i el cinema nord-americà ens han presentat repetidament: homosexuals, estafadors, transformistes, prostitució, drogues, sectes…. però Auster ho fa amb un llenguatge gairebé perfecte: és directe i exacte, i es deixa de floritures literàries que dificulten la lectura.

No hablan catalán i jo no parlo xinès (i no n'estic orgullós).

Llegeix-ho a l'Avui.cat que ha nascut una plataforma en contra del català. No hablamos catalán, es fan dir. Neguen la unitat de la llengua catalana i tenen el suport de la ultradreta valenciana, aragonesa i de les balears que nega que el que català es parli més enllà de les fronteres de Catalunya definides per un Estat espanyol, sempre anticatalà i amb la voluntat de portar al genocidi tot allò que no sembli castellà. Aquesta plataforma ha convocat una mani a Saragossa davant l'anunci d'una llei que podria fer oficial el català i l'aragonès a les zones de l'Aragó on es parla.

Vient dels personatges que es tracta no m'estranya que no parlin català però és que això els hauria de fer caure la cara de vergonya. Jo mai m'he sentit orgullós de no saber parlar una llengua i per això intento dissimular que no acabo de dominar l'anglès i estic content de saber parlar castellà, encara que sigui per una obligació dels feixistes que no fa pas tants anys van passar per aquestes terres. Fer gala de no parlar un idioma és fer gala de la ignorància, de la impotència de no tenir res a dintre al cap. Quan vaig a França (fora de la Catalunya Nord, naturalment) lamento no saber parlar francès, tal i com lamento no saber parlar alemany quan vaig un tros més amunt de la mateixa manera que lamento no saber japonès. Llàstima que no tothom pensi igual. I tornant al que venia tot, a la unitat del català, és una sort que el nom no faci la cosa. Negar la unitat del català és insultar la història i a la ciència. Quan jo vaig al País Valencià, no tinc cap problema per entendrem amb les persones que suposadament parlen valencià mentre jo parlo català, tal i com passa a Mallorca i a la Franja (van ser els catalans qui van conquerir i van repoblar València i les Balears, però sense expulsar-ne els musulmans, cosa que anys després van fer reis castellans i d'aquesta manera s'hi va extendre el català). En canvi, quan vaig a Madrid, no hi ha déu (q no sigui català o hagi estat una temporada a Catalunya) que m'entengui quan parlo en català. Llàstima que hi hagi gentussa que s'entesta a negar la realitat només per aconseguir el genocidi de la llengua i cultures catalanes. I llàstima que cap tribunal de drets humans s'atrebeix a actuar contra aquestes nacionalistes tant rancis.

Al videojoc, com a Catalunya

Catalunya ja és un país, o com a mínim així ho considera la demo del Race Driver GRID , el videojoc de carreres sortirà al mercat el proper 30 de maig. Segons el diari Avui a l'hora de seleccionar el país amb el qual es vol jugar hi ha l'opció de seleccionar Catalunya. L'empresa responsable del videojoc, Codemaster, ja havia inclós Catalunya en un altre videojoc Collen McRae DIR, però en aquest cas ho considerava una nacionalitat.
Després d'aquesta gran iniciativa que ens situa allà on ens mereixem, ara falta que mica en mica tots els videojocs ens hi situin i que finalment els grans videojocs (i més venuts) del futbol com el Proevolution i el Fifa ens incloguin la nostra selecció nacional.

Neix www.poujove.cat

Des del passat 23 d'abril el Pou Jove, suplement jove del Pou de la Gallina ja té el seu propi blog: http://www.poujove.cat/ Aquí hi ha un recull de les entrevistes, el reportatges, les crítiques de llibres, videojocs, cinema i música, i tots els altres continguts de cada número.

No es llegeix en català

Segons explica el diari Avui el 80 per cent dels llibres llegits a Catalunya són en castellà. Això es pot interpretar de moltes maneres. I una d'elles és la que en fan des de les editorials: diuen que ara hi ha més lectors que mai i que falten les dades de fa vint i trenta anys per poder comparar. Les altres: falta oferta i a les grans superfícies els llibres en castellà es veuen més que els que estan en català i jo no seré pas qui ho negarà. És veritat que falta oferta. Tot i que els grans best sellers sempre són traduïts al català, tot just ara, després de la macrofusió entre Columna, 62 i Proa estan neixent noves iniciatives com Butxaca, el segell de butxaca del grup i Ara Llibres no para de treure llibres al mercat, dia si dia també, tot i que a vegades són llibres de consum, d'usar i llençar, en d'altres publiquen llibres molt i molt interessants com Mil Sols Esplèndids. Per altra banda, i respecte a la mala ubicació en els punts de venda, si que és cert que en molts productes la seva disposició influeix en la compra d'una cosa o una altra. Però no ens hem d'enganyar: un llibre no és un paquet de pasta ni un pot de sabor. Comprar un llibre requereix d'un ritual una mica més elaborat:

1. No serveix qualsevol llibre.

2. La compra ha d'estar meditada. No es pot anar a la llibreria i dir, a veure que hi ha a l'aparador i quin és el que han posat més bé.

3. Si el llibre està escrit en català no el compraré en castellà, igual que si l'autor l'ha escrit en castellà no en compraré la traducció al català.

4. Contra les editorials: no pot ser que un llibre en català costi 25 euros i la seva versió en castellà "només" 19. Cal una igualtat de preus i no serveix anar a fer el ploricó a l'administració (ja n'hi ha prou de viure al país de la subvenció).

I després d'això només puc dir que si, és cert que per una banda les editorials s'han de posar les piles per vendre més en català i robar part de la quota que el mercat castellà. I que els infants llegeixin més en català que no pas els adults s'ha d'aprofitar per al futur. Però també cal que cada cop que algú es compri un llibre faci una petita reflexió sobre en quins idiomes existeix el llibre i si l'ha de comprar en català o en castellà.

Els Pilars de la Terra, a la Televisió

'Els pilars de la Terra', el best-seller de Ken Follet la seqüela del qual 'Un Món sense fi' va arrasar a les llibreries espanyoles el passat nadal, es convertirà en una sèrie de televisió gràcies a Ridley i Tony Scott. La intenció dels productors és que la sèrie estigui preparada l'any que ve. "Esperem presentar la sèrie davant el públic en el termini d'un any", va afirmar David Zucker, president de la divisió de televisió de Scott Free en declaracions a 'The Hollywood Reporter' recollides per otr/press en les que també va afirmar que Follet no participarà directament en l'adaptació de la seva novel·la a la petita pantalla. encara que va assegurar que l'autor estarà "tan implicat com ell vulgui" en la producció.

Els germans Scott ja estan cercant un guionista perquè adapti l'extensa història de 'Els pilars de la Terra' a la petita pantalla i la converteixi en una sèrie de televisió de què encara es desconeix la seva durada, que podria ser com a mínim de vuit capítols. L'únic que se sap a ciència certa és que serà una autèntica superproducció que pretén seguir l'exemple de la reeixida 'Els Tudor' i per aconseguir-ho Ridley i Tony Scott no escatimaran en despeses.

I més els val gratar-se la butxaca si volen estar a l'altura perquè, per exemple, cadascun dels capítols de la sèrie que pretenen que els serveixi com a mirall en què mirar-se, 'Los Tudor', compta amb un pressupost de dos milions de dòlars. Però en aquest projecte la dels germans Scott es tracta d'una inversió gairebé segura. No en va 'Els pilars de la terra' és un dels llibres més mediàtics de les últimes dècades de què s'han venut més de 14 milions de còpies a tot el món.

Ambientada en la a Anglaterra en l'Edat Media en el segle XII, la seva història es desenvolupa entorn de la construcció de la catedral de Kingsbridge i en ella es barregen aventura, drama, suspens, romanç i acció. Els seus més de 1300 pàgines contenen primera matèria suficient per fer de 'Els pilars de la Terra' també un èxit en la petita pantalla.